Però, creieu que és normal que estigui passant aquesta GUERRA entre Israel i el Líban, i el consell de seguretat de la ONU sigui incapaç de prendre resolucions ràpides per a que acabin, d'una vegada per totes, de matar a persones... (segons la tele, civils).

Senyors i senyores del consell de seguretat de la ONU, us demano que, si us plau, penseu en les persones que viuen al Líban i a Israel. Cada matí els aixequen bombes, al migdia tenen bombes, al dinar tenen bombes, a la tarda tenen bombes, a la nit tenen bombes...

Com es pot viure amb aquella sirena constant ressonant a les teves oïdes? Com deuen d'estar de desfets física i psicològicament?

Com Israel, pot actuar d'aquesta manera indiscriminada, atacant persones, matant persones cada dia? Però per a que tenen cap aquestes persones? Persones per dir alguna cosa... jo crec que les persones tenen una cosa que es diu valors, sentiments, i evidentment no passa per matar a d'altres...

I EUA? els salvadors del món!!! el que fa el poder... què vol dir que volen aprovar una resolució que no inclogui la retirada immediata dels que estan matant? Però que s'han cregut? de veritat tenen el dret de condicionar una retirada immediata d'aquests assassins? Però per què els països europeus li atorguen aquest poder? però qui s'han cregut que són?

Avui deien a les notícies que tampoc hi haurà resolució aquesta setmana. En fi, que seguirem amb aquesta penosa història: els que maten, els que són matats, i els països del nord no sé quina estupidesa fent...

Ja ho deia aquest actor de teatre: ESTEM TOTS FOLLS!!!

De totes maneres jo tinc encara esperances en les persones...

una abraçada

manel

No em puc sentir d'una altra manera, veient com s'han desenvolupat aquest últims dos anys entorn el projecte d'estatut de catalunya.

Què han fet els nostres partits polítics (els que he votat i els que no)? Tan sols, saben barallar-se entre ells...

Em sento defraudat...

Un cop que aconseguim arribar a un consens força ampli, amb un projecte d'estatut sortit del parlament que acontenta a la majoria de partits polítics, excepte el PP (però aquests ja se sap...).

Anem cap a Madrid, i uns fan i desfan tan sols per sortir a una foto i poder governar en altres moments el nostre país...

uns altres que primer diuen que vot nul polític, però que no, però... però què (perquè no ens aclarim).

Altres que prenen posicions més secundàries...

Et prometen que t'arribarà el text estatutari a casa (a la meva no ha arribat). I a la vostra?

Uns diuen que hi ha punts que s'han millorat, altres et diuen que no s'ha millorat en res, que només són retalls...

A qui t'has de creure? el que tinc clar, és que ni a uns ni als altres.

Tot plegat, pel que vaig veient, ha servit per despistar a la ciutadania de les coses importants.

Quants polítics han parlat del projecte estatutari com un pas endavant en polítiques socials avançades? amb una política d'immigració, de sanitat, de serveis socials, etc, forta per tal d'estar a l'alçada del que això suposa en la nostra societat d'avui.

En fi, que vaig estar pensant què votar, i no he arribat a cap conclusió. L'únic que tenia clar és que volia exercir un vot de càstig a totes les forces polítiques. Però quin era aquest?

L'abstenció, no era bona idea perquè ningú sabria que ho feia com a vot de càstig, conscient i crític. Tanmateix em serveixo del meu blog per tal de fer una abstenció crítica, conscient, castigadora. I vull denunciar des del meu blog a tots aquells polítics, que tan sols els importa el poder, el guanyar-lo o el no perdre'l i que van marejant a les persones del carrer amb les seves baralles estèrils...

Quants d'ells són mileuristes i van justos a finals de mes..?

Doncs, això és l'important... Vull que facin un estatut que ajudi a les persones del carrer, no a ells a guardar el poder...

I és per això que faig una abstenció crítica i conscient!!

una abraçada

manel

Avui, mentre anava a barcelona a comprar algunes coses per la festa de sant jordi que celebrarem al barri del bon pastor, anava llegint per preparar la reunió dels joves de cristianisme i justícia (l’Islam, diàleg impossible?) i de cop i volta apareix aquesta frase, la del títol. I carai, no et deixa indiferent, oi que no?

El primer que m’ha vingut al cap, és si jo cometo aquest delicte... i crec que a vegades, no el cometo.

Posteriorment, pensava en circumstàncies, esdeveniments, reaccions, sentiments, accions, que fan cometre aquest delicte de prendre’s la vida seriosament. Sento que aquest delicte passa per alguns moments importants:

:: prendre consciència d’allò que és important, essencial; d’allò que simplement és accidental, superficial. En el quadernet d’avui parlava que en l’occident hem deixat d’exercitar la raó crítica. Doncs, recuperar la raó crítica, aquella que ens fa estar en moviment, no en la comoditat de l’aquí no passa res. Prendre consciència, de què es mou en el sí de certes decisions polítiques, de certes crides a la violència, de certs moviments socials... No podem anar per aquest món, pensant que tot ja esta bé (perquè no és així).

:: un segon moment seria, penso, que un cop feta aquesta anàlisi: posar-se en marxa, és a dir, denúnciar tot allò que és injust, tot allò que no promou la pau, tot allò que vulnera el dret de les persones, dels infants... Penso que aquesta denúncia no s’ha de fer de mode individual, sinó que hi ha moltes persones que estan lluitant per construir un món millor; per tant, aquest prendre’s la vida seriosament, i tant que es pot fer de forma individual, però perquè no participar col.lectivament.

:: i aquest, l’últim moment, seria la participació activa dins dels moviments que treballen per tal de canviar allò d’aquest món que no acaba de funcionar, que no s’acaba de reeixir per certs valors que tenen com a finalitat la dignitat de les persones.

És per tot això, que hem d’aprendre a COMETRE EL DELICTE DE PRENDRE’NS LA VIDA SERIOSAMENT

una forta abraçada

manel

Doncs sí, el dimarts passat vaig començar a seguir un règim, per posar-me més maco si cal.

La veritat és que mai havia seguit una cosa així, és per això que vaig experimentant noves coses en aquestes circumstàncies.

Una d'elles és que mai havia pres sacarina. Doncs, ara tot ho haig de prendre amb sacarina, amb lo dolç que sóc jo... L'altre dia, vaig anar al bar on vaig sempre a dinar els dijous (el bar de la Eli al Bon Pastor) i clar, em vaig prendre una camamilla, però amb sacarina. Em va sonar la mar d'estrany l'haver de demanar sacarina a una beguda.

Oi que semblen tonteries, doncs realment ho són, però les noves experiències que estic tenint aquests dies.

No sé si aguantaré gaire amb el règim, malgrat en principi no es passi gana... Però en algun moment tinc sensació de gana i això no sé si ho podré resisitir. Una cosa és certa, si la bàscula no enganya, en dos dies he baixat una mica de pes. Si la tendència segueix així, aconseguiré treure'm aquests quilets de més, que se'm concentren a la panxa i fa una ràbia...

Bé, ja aniré explicant d'altres aventuretes del règim i ja us explicaré si ho aconsegueixo...

una forta abraçada i fins una altra

manel

Ahir em vaig assebentar que els bisbes espanyols (els de la conferència episcopal espanyola)havien aprovat un document el passat dia 30 de març.

Avui he pensat en llegir-lo, i quina ha estat la meva sorpresa, quan l’esperit del document, el to i el contingut del mateix és avergonyant, retrograd, moralista,etc..

No cal avançar gaire en la lectura del text per veure quin to tindrà, ja que a la introducció del text ja es poden llegir coses com aquestes:

"queremos ofrecer una palabra de orientación y discernimiento ante determinados planteamientos doctrinales, extendidos dentro de la Iglesia, y que han encontrado una difundida acogida también en España, perturbando la vida eclesial y la fe de los sencillos"

"El anuncio del Evangelio será mediocre mientras pervivan y se propaguen enseñanzas que dañan la unidad e integridad de la fe, la comunión de la Iglesia y proyecten dudas y ambigüedades respecto a la vida cristiana"

La veritat és que se’ls hi hauria de caure la cara de vergonya tot fent aquestes afirmacions. El text va fent un repàs del que ells creuen que els cristians hauríem de tenir clar, de les seguretats teològiques i de la vertadera revelació.

Tot això, evidentment, ho fan tot despreciant qualsevol moviment crític amb el tarannà de la jerarquia eclesiàstica (que gràcies a Déu, no és en la que tots i totes ens hi sentim representats)..

Des d’aquest, el nostre blog, vull denunciar aquesta jerarquia que es creu en la possessió de la veritat absoluta, amb la qual no es pot discrepar, perquè si no vas directament a l’infern.

Vull denunciar, la imatge que es dóna d’església, el discurs obscur, repressor i poc alliberador. Hem de recordar que el missatge evangèlic, és un missatge alegre, esperançador, lliure, solidari, respectuós, plural... (totes aquestes paraules que a la nostra jerarquia no els hi agrada sentir).

Vull denunciar, la utilització del que ells anomenen Paraula de Déu amb finalitats manipulatives, de tal forma que li fan dir a l’evangeli, allò que vol ser una paraula d’amor.

Realment el País Basc és un lloc atraient. Quins contrastos de verds, quanta natura. Bé, hi tornarem...

Però, després de tots aquest dies fora, quan tornes, poses la televisió i comences a sentir les notícies tan "agradables"que passen al nostre país.

No puc, no aturar-me a dues notícies, que com a educador social, em deixen una mica esmaperdut, pel que fa a alguns dels joves actuals.

Primera notícia: no recordo a quina població, tres nois apallissen desmesuradament a un home senegalès. A aquest home l'han d'ingressar amb diferents contusions al cos i amb un ull que no sap si tornarà a funcionar.

Aquests joves, estan tranquilament al carrer, això sí, amb càrrecs. Un d'ells tenia vàries causes pendents.

L'home senegalès continua a l'hospital, amb por de tornar a sortir al carrer.

Segona notícia: Tampoc recordo la població (però crec que no és l'important), quatre joves posen un coctel molotov al cotxe de la directora del seu institut. El cotxe cremat i els joves a presó.

Algunes reflexions:

:: com funciona la justícia???

Uns joves després d'apallissar a un home, al carrer amb càrrecs; d'altres posant un coctel molotov al cotxe, a presó...

:: La veritat és que entren ganes de dir: "que paren este mundo que yo me bajo"..

:: Però, com a educador, haig de pensar, que l'administració ha de dotar de recursos als ajuntaments, a les entitats socials, a les associacions, de recursos per tal de poder treballar amb qualitat amb aquests adolescents i joves que descontents amb la vida, han de buscar una manera de lluitar contra ella.

Sento, que la situació no és gaire fàcil; que s'han de posar molts mecanismes en marxa per tal que certes actituds racistes, violentes vagin disminuint i eliminant-se...

Vaja, avui ha sortit un post una mica així, però és que no és gaire esperançant el que passa pel món...

una abraçada

manel

i això vol dir que comencen les nostres vacances (de la meva parella i meves) i per descomptat, de molta altra gent. Sembla mentida, però les necessito un munt. I és que la nostra feina desgasta una mica.

Totes les persones que conec, que es mouen en el treball dins l’acció social, tenen unes ganes immenses de fer vacances. Si bé és veritat que aquesta feina la fem perquè ens agrada, ens sentim VOCACIONATS, i volem crear un món amb les mateixes oportunitats per a tothom, també és un tipus de feina que desgasta molt a nivell psicològic i físic.

Però ara, arriben les tan desitjades vacances i ens donaran la oportunitat de poder carregar piles de nou, de cara a l’últim trimestre i de cara al casal d’estiu.

Bé, al que anava, aquestes vacances, tot i que jo no sóc gaire de mourem, anirem a navarra. En concret a la gran població de lesaka, a tocar del país basc. És una zona que ens va aconsellar una amiga nostra i anem amb moltes ganes. I és que el nord té un encant especial: el verd, els passejos de faigs, la pluja, el fred... No sé tot plegat, em resulta molt atraient.

Espero que l’estada aquests dies a navarra ens ajudin a recuperar forces, perquè els nois i nois amb els que treballem ens necessiten al cent per cent.

... un dia explicaré coses de la feina... que no tenen cap mena de desperdici.

De moment fins aquí, la meva reincorporació al món del blog.

Ens veiem després de vacances

una forta abraçada